(eng) Ellipses are geometric abstractions of the course of celestial bodies around the Universe.
With their large scale they prove to be closed and predetermined conceptions, while the ellipses traced by Nei Albertí with his sculptures would correspond to the flight of birds. Free and unpredictable as the ones traced in the air by the birds he has observed so many times, being himself a mountaineer, or a mountain climber. Or similar to the ones traced by the ropes, tight and fixed into the rock by the karabiners, which provide the security that the mountain climbers require, but feeling closer to the intrepid spirit of the human being when, light and graceful, they find their own movement by sliding in the cracks and amongst the vegetation, struggling for life in harsh conditions. Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, Girona, 1975) is an artist who has found in Nature the synthesis of sculpture.
Not only are volume or space the ones establishing the presence of matter, but also a profile that arises from the will to exist. In the same way as vigour, which is the idea, justifies the actions of the bodies, the creative effort represented by forgery gives persistence to the movement. Without meaning to, as in his sculptural actions, experiences and intuitions prevail, Nei Albertí connects through his works with the creation’s song, always present in the water flow and the air blow.
And also, evidently, in the bird song, which, since remote times, the human being has considered the way in which the Sky and the Earth relate to one another. Nei Albertí’s open ellipses are reliefs from the earthly life. They sometimes remind us of Jupiter’s eagle, the one that abducted Ganymede so that he served as a cup-bearer of the Gods in Olympus; but also of the Roc bird from the One Thousand and One Nights, or of the white stork from The Vedas. Those are the cultural references, which can sound pretentious if we do not know how to summarize them with the Phoenix, a myth which only expresses the human creative nerve to achieve the fourth dimension that comes from the act of being reborn from our own ashes. In Nei Albertí’s sculptures, there is a work, tenacious and eager at the same time, intended to affirm the desire for remaining. The course is what all that moves leaves behind, and it is not necessary to be seen in order to become aware of its existence. As happens with the ellipsis ─after all, ellipse and ellipsis come from the same Greek word that can be understood as absence─ which in the construction of a sentence describes a suppression that does not affect the clarity in sense. Nei Albertí expresses himself with extreme clarity. In his works one can find the novelty of what has always been there and only needs the simplicity to become evident. His artistic career is still short and can still be considered as newness in the world of Spanish sculpture, but his open ellipses lay the foundations of a strong career.
by Josep Mª Cadena
(esp) Las elipses son abstracciones geométricas del paso de los astros por el Universo.
Dentro de su magnitud resultan concepciones cerradas y predeterminadas, mientras que las elipses que con sus esculturas traza Nei Albertí equivalen al vuelo de los pájaros. Libres e imprevisibles como las que establecen en el aire las aves que tantas veces ha contemplado, como montañero que ha sido, al ascender a las cumbres. O similares a las de aquellas cuerdas que, tensas y bien fijadas por los mosquetones a la roca, dan seguridades a los escaladores que precisan de ellas, pero que se sienten más cercanas al espíritu intrépido del ser humano, cuando ligeras y gráciles, hallan su propio movimiento al deslizarse entre grietas y vegetaciones que pugnan por la vida en condiciones muy adversas. Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, Baix Emporà, Gerona, 1975) es un artista que ha descubierto en la Naturaleza la síntesis de la escultura.
Esta no es sólo volumen o espacio que establece la presencia de la materia, sino perfil que surge de la voluntad de existir. Y del mismo modo que el nervio, que es la idea, justifica el hacer de los cuerpos, el esfuerzo creativo que representa la forja de persistencia al movimiento. Sin que lo pretenda, pues en su hacer escultórico imperan las vivencias y las intuiciones, Nei Albertí conecta a través de sus obras con el canto de la creación que siempre está presente en el fluir de las aguas y en el soplo del aire.
Y, claro, en el vuelo de los pájaros que ya desde los tiempos más remotos, ha considerado el ser humano como la forma de relacionarse que tienen el cielo y la tierra. Las elipses abiertas de Nei Albertí son como liberaciones de la terrenal. En ocasiones me recuerdan al águila de Júpiter, aquella que raptó a Ganímedes para que en el Olimpo escandiera la ambrosía a los dioses; pero también al ave Roc de las Mil y una noches; o a la cigüeña blanca de los Vedas. Son éstas referencias culturales que incluso pueden parecer pedantes sino las sabemos resumir en el Fénix, mito que tan sólo expresa el afán del creador humano por conseguir aquella cuarta dimensión que provienen del renacer de las propias cenizas. En las esculturas de Nei Albertí hay un trabajo, tenaz e ilusionado a la vez, para afirmar la voluntad de pervivir. La trayectoria es el rastro que deja todo lo que se mueve y que no necesita ser visto para que se sepa que existe. Como en la elipsis – al fin y al cabo, elipse y elipsis vienen de una misma palabra griega que aquí podemos entender como ausencia – que en la construcción de una frase describe una supresión que no afecta a la claridad del sentido. Nei Albertí se expresa con contundente claridad. En sus obras hay la novedad de lo que siempre fue y que sólo necesita de la simplicidad para que se advierta. Su trayectoria artística aún es corta y se le puede clasificar como novísimo dentro de la actual escultura en España, pero a través de sus elipses abiertas establece una potente trayectoria.
por Josep Mª Cadena
(cat) Les el·lipses són abstraccions geomètriques del pas dels astres per l’Univers.
Dins de la seva magnitud resulten concepcions tancades i predeterminades, mentre que les el·lipses que amb les seves escultures traça Nei Albertí equivalen al vol dels ocells. Lliures i imprevisibles com les que estableixen en l’aire les aus que tantes vegades ha contemplat, com a muntanyenc que ha estat, en ascendir als cims. O similars a les d’aquelles cordes que, tibants i ben fixades pels mosquetons a la roca, donen seguretats als escaladors que precisen d’elles, però que se senten més properes a l’esperit intrèpid de l’ésser humà, quan lleugeres i gràcils, troben el seu propi moviment lliscant entre esquerdes i vegetacions que pugnen per la vida en condicions adverses. Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, Girona, 1975) és un artista que ha descobert en la Naturalesa la síntesi de l’escultura.
Aquesta no és només volum o espai que estableix la presència de la matèria, sinó perfil que sorgeix de la voluntat d’existir. I de la mateixa manera que el nervi, que és la idea, justifica el fer dels cossos, l’esforç creatiu que representa la forja de persistència al moviment. Sense que ho pretengui, doncs en el seu fer escultòric imperen les vivències i les intuïcions, Nei Albertí connecta a través de les seves obres amb el cant de la creació que sempre està present en el fluir de les aigües i en el buf de l’aire.
I, clar, en el vol dels ocells que ja des dels temps més remots, ha considerat l’ésser humà com la forma de relacionar-se que tenen el cel i la terra. Les el·lipses obertes de Nei Albertí són com alliberacions de la terrenal. En ocasions em recorden a l’àguila de Júpiter, aquella que va raptar a Ganímedes perquè en l’Olimp medís l’ambrosia als déus; però també a l’au Roc de les Mil i una nits; o a la cigonya blanca dels Vedas. Són aquestes referències culturals que fins i tot poden semblar pedants sinó les sabem resumir en el Fènix, mite que tan sols expressa l’afany del creador humà per aconseguir aquella quarta dimensió que prové del renéixer de les pròpies cendres. En les escultures d’en Nei Albertí hi ha un treball, tenaç i il·lusionat alhora, per afirmar la voluntat de perviure. La trajectòria és el rastre que deixa tot el que es mou i que no necessita ser vist perquè se sàpiga que existeix. Com en l’el·lipsi – al cap i a la fi, el·lipse i el·lipsi vénen d’una mateixa paraula grega que aquí podem entendre com a absència – que en la construcció d’una frase descriu una supressió que no afecta a la claredat del sentit. Nei Albertí s’expressa amb contundent claredat. En les seves obres hi ha la novetat del que sempre va ser i que només necessita de la simplicitat perquè s’adverteixi. La seva trajectòria artística encara és curta i se li pot classificar com a novíssim dins de l’actual escultura a Espanya, però a través de les seves el·lipses obertes estableix una potent trajectòria.
per Josep Mª Cadena
«A.c 01»
(2005) Iron Sculpture fom
Nei Albertí
Ignacio de Lassaletta Gallery. Barcelona
Add comment